Acuerdos entre mujeres:
Mientras escribo, están tomando un vino a mi vera dos mujeres con las que tengo mucha confianza. Ninguna de las dos pasa, cuando se levanta, miedo a ser apalizada o violada. Eso es fruto de un trabajo colectivo y de muchos años protagonizados sobre todo por mujeres. Y, por supuesto, sobre todo por mujeres que han vivido y viven en Europa y Estado Unidos.
Tampoco ya en Estados Unidos arden las fábricas con obreras dentro, ni se permite ya en los latifundios extremeños o andaluces, desde hace muchas décadas, que algún señorito se tome libertades con las obreras. La situación ha cambiado de una manera radical en el Occidente próspero en el que tenemos la suerte de vivir algunos millones.
Sabemos, sin embargo, que en Bangladés sí pueden arder los talleres repletos de mujeres, que en la India se queman vivas a las mujeres que no respetan el repugnante y estricto código ético de las familias que tienen una mujer casadera en su oferta de carne fresca. Pero hay todavía resabios machistas que dan miedo a cualquiera. Sigue habiendo violaciones, sigue habiendo malos tratos y vejaciones. Por fortuna son cada vez menos. Los jueces y los policías han tomado conciencia.
Lo que queda, que es mucho, les corresponde sobre todo a las propias mujeres. Acabar con el machismo cotidiano. Y ahí hay algo por lo que podrían empezar: la brecha salarial, que es hasta del 40% en muchos sectores. La cosa es muy sencilla, y la inventaron los trabajadores, entre los que había muchas mujeres, y consiste en plantarse delante de los patrones y decir que se niegan a admitir esa situación humillante.
Habrá quien diga que arreglar eso llevaría a sectores enteros a ser inviables. Es un argumento inadmisible, porque no pasa en la Europa más desarrollada, ni en España en muchos sectores.
A mí me gusta que mis amigas no tengan cara de miedo a ser pisoteadas: se les pone un rictus muy feo.
Por eso estoy dispuesto a acompañarlas a decir que no. Sobre todo a los empresarios que aprovechan otros miedos para establecer diferencias salariales injustificables.
Y añado una advertencia: iré retirando el saludo a todas mis amigas que traguen sin pelearse por situaciones así.
COMENTARI:
El tema del text és la lluita per la igualtat de la dona. Crec que la intenció de l'autor és concenciar de que encara que en l'actualitat la sitació es molt millor, encara hi han molts llocs en els qual les dones són maltractades. És cert que avui en dia el nombre de maltractes a dones ha disminuit, pero fins que la igualtat entre homes dones no sigui total, moltes de les dones viuen amb por sobretot en paisos on les violacions i segrests a dones són molt habituals.
13 de març, 2016
ARTICLE 4 COMENTAT: CATALÀ 2n BATCHILLERAT
El dibujo:
En ocasiones se pasa de una situación normal a una delirante sin notar el cambio. También es cierto que lo que percibimos como normal es con frecuencia un delirio y viceversa. Había un cuento, una película, quizá una novela, ahora no caigo, en la que el personal y los internos de un frenopático cambiaban sus lugares y todo seguía funcionando con la rutina de siempre. Cuando se presentaba el inspector de Sanidad, lo atendía el director, que hasta ayer mismo era oficialmente un loco, y le mostraba las instalaciones, entre las que deambulaba, con la mirada perdida, el personal administrativo y sanitario de la etapa anterior. A veces ni siquiera es preciso realizar tal cambio, basta con darle la vuelta al dibujo, como ocurre en esa ilustración en la que, según se mire, aparece una bruja o un hada.
España, según se mire, es una cosa u otra. Significa que si nos visitara un inspector de Sanidad interplanetario y le recibiera Mariano Rajoy con su traje azul y su camisa blanca y su corbata de la suerte, no notaría nada a primera vista. Tampoco cuando le mostrara las instalaciones. Aquí, el Parlamento. Aquí, Celia Villalobos. Aquí, los siameses Sánchez y Rivera. Aquí, el Senado. Aquí, Rita Barberá. Aquí, un grupo de senadores dormitando a la espera de la jubilación. Aquí, la familia real. Aquí, la sede del PP, recién reformada. Aquí el aeropuerto de Castellón, para las personas. Aquí, el Poder Judicial. Tenemos Poder Judicial y Ejecutivo, sí, y el Cuarto Poder, ya sabe, el de la prensa. Aquí, el Palacio Episcopal. Aquí, un pederasta. Aquí, la ley mordaza. Aquí, el señor Aznar. Aquí, su hija y El Bigotes. Aquí, el Escorial. Aquí, las fotografías de la boda.
Todo normal, en fin. Pero dele usted la vuelta al dibujo.
COMENTARI:
El tema de l'article és que de vegades només ens fixem en allò superficial i que ens volen mostrar. És a dir, que la gent ens mostra el que els interesa. Crec que la reflexió que vol fer l'autor és que hauriem de mirar mes enllà del que ens volen mostrar i mirar les situacions, llocs, etc, amb altres ulls.
En ocasiones se pasa de una situación normal a una delirante sin notar el cambio. También es cierto que lo que percibimos como normal es con frecuencia un delirio y viceversa. Había un cuento, una película, quizá una novela, ahora no caigo, en la que el personal y los internos de un frenopático cambiaban sus lugares y todo seguía funcionando con la rutina de siempre. Cuando se presentaba el inspector de Sanidad, lo atendía el director, que hasta ayer mismo era oficialmente un loco, y le mostraba las instalaciones, entre las que deambulaba, con la mirada perdida, el personal administrativo y sanitario de la etapa anterior. A veces ni siquiera es preciso realizar tal cambio, basta con darle la vuelta al dibujo, como ocurre en esa ilustración en la que, según se mire, aparece una bruja o un hada.
España, según se mire, es una cosa u otra. Significa que si nos visitara un inspector de Sanidad interplanetario y le recibiera Mariano Rajoy con su traje azul y su camisa blanca y su corbata de la suerte, no notaría nada a primera vista. Tampoco cuando le mostrara las instalaciones. Aquí, el Parlamento. Aquí, Celia Villalobos. Aquí, los siameses Sánchez y Rivera. Aquí, el Senado. Aquí, Rita Barberá. Aquí, un grupo de senadores dormitando a la espera de la jubilación. Aquí, la familia real. Aquí, la sede del PP, recién reformada. Aquí el aeropuerto de Castellón, para las personas. Aquí, el Poder Judicial. Tenemos Poder Judicial y Ejecutivo, sí, y el Cuarto Poder, ya sabe, el de la prensa. Aquí, el Palacio Episcopal. Aquí, un pederasta. Aquí, la ley mordaza. Aquí, el señor Aznar. Aquí, su hija y El Bigotes. Aquí, el Escorial. Aquí, las fotografías de la boda.
Todo normal, en fin. Pero dele usted la vuelta al dibujo.
COMENTARI:
El tema de l'article és que de vegades només ens fixem en allò superficial i que ens volen mostrar. És a dir, que la gent ens mostra el que els interesa. Crec que la reflexió que vol fer l'autor és que hauriem de mirar mes enllà del que ens volen mostrar i mirar les situacions, llocs, etc, amb altres ulls.
ARTICLE 3 COMENTAT: CATALÀ 2n BATCHILLERAT
Generación sin fronteras:
El proceso de integración planetaria que hace sesenta años comenzamos a llamar globalización no se inició cuando lo bautizamos. Su historia es la de la propia humanidad. Los seres humanos se trasladan del punto A al punto B cuando no están contentos con cómo les van las cosas. Siempre ha sido así. A finales de 2005, el columnista del The New York Times Roger Cohen vino a París para escribir un artículo sobre la atmósfera en las banlieues, un mes después de los disturbios que habían conmocionado a Francia y al mundo. Así es como conoció a Rachid Ech’ Chetouani, un joven emprendedor francés de origen marroquí que había creado una empresa para importar chips de memoria desde China. El Herald Tribune del 14 de diciembre dejó constancia del encuentro.
El artículo, titulado Un joven musulmán francés encuentra el feng sui en Cantón, captaba el fenómeno de la migración como forma de emancipación; se ha convertido en un proceso multidireccional. Durante la época contemporánea, la migración ha sido algo mayormente unilateral, que permite a la gente de los países en vías de desarrollo acceder a una vida mejor si se desplaza hacia el oeste o hacia el norte. Sin embargo, para Rachid, que había pasado toda la vida en Francia, donde le habían llamado extranjero, “árabe”, musulmán o matón, la hora de la liberación sonó cuando se desplazó hacia Oriente, en dirección a un país que en ese momento todavía se calificaba de “emergente”. Por primera vez se vio rodeado de gente que, apenas interesada en los pormenores de sus orígenes, se atenía a lo esencial: al hablar francés y ser de Francia, para ellos era… francés.
La historia de Rachid es la de un número creciente de inmigrantes de primera y segunda generación que están cansados de que en el país de adopción de sus padres los traten como a gente sin futuro. Esta situación no solo la sufren los hijos e hijas de los migrantes. Si tienes talento, pero te dedicas a la peluquería en Leeds, Grenoble o Bremen, o trabajas en Detroit dándole la vuelta a una miserable hamburguesa por ocho dólares la hora, no hace falta ser muy atrevido para saber cuál va a ser tu trayectoria profesional si te quedas donde estás. Pero si estás dispuesto a llevar esos talentos a Abu Dabi, Shenzhen o Yakarta, donde las hamburgueserías modernillas y las peluquerías para hípsters todavía escasean, hay posibilidades de que en poco tiempo no solo regentes un establecimiento sino varios…
La crisis de los refugiados en Europa está poniendo en peligro la estructura del proyecto europeo. Esta crisis y la incapacidad del continente para absorber a un número relativamente escaso de refugiados tienen que ver con la falta de voluntad que ha mostrado la mayoría de los países europeos cuando se trata de acoger a una cantidad equitativa de refugiados, algo que a su vez surge de la incapacidad de Europa para suscitar entre sus poblaciones una identidad y una solidaridad que puedan unirlos. El hecho de que durante años Europa no haya logrado fomentar la emigración dentro de sus fronteras está obstaculizando su capacidad para acoger a migrantes externos.
A medida que se va desarrollando la cuarta revolución industrial, cuando la robótica y la inteligencia artificial cuestionan nuestra capacidad para afrontar el desempleo masivo, va surgiendo un consenso que indica que debemos convertir a las masas de asalariados en emprendedores que busquen su propio trabajo. Por naturaleza, los migrantes son aventureros, esforzados, emprendedores e innovadores.
En todo el mundo, los jóvenes, más afectados que sus mayores por la crisis, se identifican unos con otros más que nunca en la historia. Son la generación de La guerra de las galaxias: del mismo modo que en Endor o Coruscant a nadie le importa tu origen, para estos jóvenes basta con saber que eres del planeta Tierra. Como las historias de la emigración y de la globalización están inextricablemente unidas, esos jóvenes son aliados de los emigrantes. Para muchos jóvenes actuales, la mejor forma de escapar al desempleo y la inercia radica en entregarse al nuevo nomadismo del siglo XXI. Y también para convertirse en los emprendedores, innovadores y ciudadanos del mundo que necesita nuestra época.
COMENTARI:
Aquest article tracta sobrs les poques possibilitats laborals que tenen els joves de l'actualitat, i encara més les poques possibilitats laborals dels joves immigrant o emigrants. La intenció de l'autor es fer veure que en l'actualitat els joves que se suposa que haurien de treballar no ho poden fer perque no tenen possibilitats i han de ser emprenedors. Pero la situació es complica quan els joves son immigrants com en el cas d'en Rachid Ech’ Chetouani, un emprenedor francés d'origen marroquí que va crear una petita empresa. en definitiva, crec que el que el autor ens vol dir es que en l'actualitat molt joves tenen suficients oportunitats i no es poden desarotllar com a persones ni treballadors de manera correcta.
El proceso de integración planetaria que hace sesenta años comenzamos a llamar globalización no se inició cuando lo bautizamos. Su historia es la de la propia humanidad. Los seres humanos se trasladan del punto A al punto B cuando no están contentos con cómo les van las cosas. Siempre ha sido así. A finales de 2005, el columnista del The New York Times Roger Cohen vino a París para escribir un artículo sobre la atmósfera en las banlieues, un mes después de los disturbios que habían conmocionado a Francia y al mundo. Así es como conoció a Rachid Ech’ Chetouani, un joven emprendedor francés de origen marroquí que había creado una empresa para importar chips de memoria desde China. El Herald Tribune del 14 de diciembre dejó constancia del encuentro.
El artículo, titulado Un joven musulmán francés encuentra el feng sui en Cantón, captaba el fenómeno de la migración como forma de emancipación; se ha convertido en un proceso multidireccional. Durante la época contemporánea, la migración ha sido algo mayormente unilateral, que permite a la gente de los países en vías de desarrollo acceder a una vida mejor si se desplaza hacia el oeste o hacia el norte. Sin embargo, para Rachid, que había pasado toda la vida en Francia, donde le habían llamado extranjero, “árabe”, musulmán o matón, la hora de la liberación sonó cuando se desplazó hacia Oriente, en dirección a un país que en ese momento todavía se calificaba de “emergente”. Por primera vez se vio rodeado de gente que, apenas interesada en los pormenores de sus orígenes, se atenía a lo esencial: al hablar francés y ser de Francia, para ellos era… francés.
La historia de Rachid es la de un número creciente de inmigrantes de primera y segunda generación que están cansados de que en el país de adopción de sus padres los traten como a gente sin futuro. Esta situación no solo la sufren los hijos e hijas de los migrantes. Si tienes talento, pero te dedicas a la peluquería en Leeds, Grenoble o Bremen, o trabajas en Detroit dándole la vuelta a una miserable hamburguesa por ocho dólares la hora, no hace falta ser muy atrevido para saber cuál va a ser tu trayectoria profesional si te quedas donde estás. Pero si estás dispuesto a llevar esos talentos a Abu Dabi, Shenzhen o Yakarta, donde las hamburgueserías modernillas y las peluquerías para hípsters todavía escasean, hay posibilidades de que en poco tiempo no solo regentes un establecimiento sino varios…
La crisis de los refugiados en Europa está poniendo en peligro la estructura del proyecto europeo. Esta crisis y la incapacidad del continente para absorber a un número relativamente escaso de refugiados tienen que ver con la falta de voluntad que ha mostrado la mayoría de los países europeos cuando se trata de acoger a una cantidad equitativa de refugiados, algo que a su vez surge de la incapacidad de Europa para suscitar entre sus poblaciones una identidad y una solidaridad que puedan unirlos. El hecho de que durante años Europa no haya logrado fomentar la emigración dentro de sus fronteras está obstaculizando su capacidad para acoger a migrantes externos.
A medida que se va desarrollando la cuarta revolución industrial, cuando la robótica y la inteligencia artificial cuestionan nuestra capacidad para afrontar el desempleo masivo, va surgiendo un consenso que indica que debemos convertir a las masas de asalariados en emprendedores que busquen su propio trabajo. Por naturaleza, los migrantes son aventureros, esforzados, emprendedores e innovadores.
En todo el mundo, los jóvenes, más afectados que sus mayores por la crisis, se identifican unos con otros más que nunca en la historia. Son la generación de La guerra de las galaxias: del mismo modo que en Endor o Coruscant a nadie le importa tu origen, para estos jóvenes basta con saber que eres del planeta Tierra. Como las historias de la emigración y de la globalización están inextricablemente unidas, esos jóvenes son aliados de los emigrantes. Para muchos jóvenes actuales, la mejor forma de escapar al desempleo y la inercia radica en entregarse al nuevo nomadismo del siglo XXI. Y también para convertirse en los emprendedores, innovadores y ciudadanos del mundo que necesita nuestra época.
COMENTARI:
Aquest article tracta sobrs les poques possibilitats laborals que tenen els joves de l'actualitat, i encara més les poques possibilitats laborals dels joves immigrant o emigrants. La intenció de l'autor es fer veure que en l'actualitat els joves que se suposa que haurien de treballar no ho poden fer perque no tenen possibilitats i han de ser emprenedors. Pero la situació es complica quan els joves son immigrants com en el cas d'en Rachid Ech’ Chetouani, un emprenedor francés d'origen marroquí que va crear una petita empresa. en definitiva, crec que el que el autor ens vol dir es que en l'actualitat molt joves tenen suficients oportunitats i no es poden desarotllar com a persones ni treballadors de manera correcta.
01 de febrer, 2016
ARTICLE 2 COMENTAT: CATALÀ 2n BATCHILLERAT
ARTICLE 2:
Estic mirant els resultats electorals i, la veritat, això és un embolic. Per això proposo que les jornades de reflexió es facin els dilluns, l'endemà de les eleccions. Això de fer-ho el dia abans, els dissabtes, potser ja ha quedat vell. I més si ens passem el dissabte sumant albergínies, maduixes i taronges que venien d'un sondeig andorrà. Crec que ningú ha aconseguit el que volia, excepte Ada Colau, la dona amb un instint polític que fa tremolar l'establishment català, i que ha aconseguit -juntament amb la valentia de Pablo Iglesias- que més de cinc milions d'espanyols votin a favor del dret a decidir dels catalans. Per als que pensaven que el millor era seguir amb un PP governant a plaer, la caiguda ha sigut impressionant. Encara que és evident que és l'únic partit que ha guanyat les eleccions. Per als que pensaven que el PSOE tenia una oportunitat d'or per guanyar després de la corrupció i les retallades del PP, doncs tampoc. Encara que hauria pogut ser pitjor, és clar. Per als que pensaven que Podem consumaria la seva remuntada i superaria el PSOE, tampoc va ser així. Encara que s'ha de reconèixer que els seus resultats són espectaculars tenint en compte que és un partit que fa quatre dies ni existia. I per als que pensaven que Ciutadans substituiria Rajoy, doncs res de res. Encara que també es pot admetre que els seus resultats són més que dignes considerant que ha sigut un altre debutant en unes eleccions generals. Per tant, resulta que no ha passat res del que aquests quatre primers classificats pretenien obtenir. Amb l'aparició dels emergents, Podem i Ciutadans, ara hem de seguir reflexionant. ¿Com s'encaixa tot això perquè hi hagi un Govern? Doncs la cosa pinta difícil. Que ens ho preguntin als catalans, que tenim experiència en aquest tipus de galimaties. A veure si al final resultarà que és tan ingovernable Catalunya com Espanya. ¿Que potser és que ens assemblem?
Tothom diu que ha arribat l'hora dels pactes. ¿De quins pactes parlem? ¿El PP pactarà amb el PSOE després de dir-se a la cara indecent (Sánchez a Rajoy) i roí (Rajoy a Sánchez)? En lloc de «a casa teva o a la meva», això és «a la teva cara o a la meva». Tampoc sembla viable que el PSOE pacti amb Podem. ¿O és que Sánchez acceptarà el referèndum que reclamava Iglesias per a Catalunya? No ho crec. I si a mi em surten bé els comptes, jo no veig que puguin fer-se més pactes a dos, amb dos partits, em refereixo. La resta d'acords -a tres, a quatre o més- també serien contra natura. O sigui, en contra de les promeses electorals. Bé, sempre queda la possibilitat que els partits s'abaixin els pantalons (no seria la primera vegada que veiem les seves vergonyes). O que es convoquin noves eleccions. O fins i tot que visquem sense Govern. A Bèlgica va passar durant més de 500 dies, i el millor de tot és que ¡va baixar l'atur! Això m'agrada. Seguiré reflexionant.
COMENTARI: El tema de l'article és fer un comentari sobre les eleccions generals. Primer, parla sobre els resultats que s'esperaven i els resultats que realment s'han obtingut i ha demostrat que molt no són els esperats. Després, parla sobre que potser Espanya i Catalunya no són tan diferents ja que cap dels dos te governant encara. I, finalment, parla sobre els diferents pactes que s'haurien de fer per a que tant Espanya com Catalunya puguin tenir un governant.
Estic mirant els resultats electorals i, la veritat, això és un embolic. Per això proposo que les jornades de reflexió es facin els dilluns, l'endemà de les eleccions. Això de fer-ho el dia abans, els dissabtes, potser ja ha quedat vell. I més si ens passem el dissabte sumant albergínies, maduixes i taronges que venien d'un sondeig andorrà. Crec que ningú ha aconseguit el que volia, excepte Ada Colau, la dona amb un instint polític que fa tremolar l'establishment català, i que ha aconseguit -juntament amb la valentia de Pablo Iglesias- que més de cinc milions d'espanyols votin a favor del dret a decidir dels catalans. Per als que pensaven que el millor era seguir amb un PP governant a plaer, la caiguda ha sigut impressionant. Encara que és evident que és l'únic partit que ha guanyat les eleccions. Per als que pensaven que el PSOE tenia una oportunitat d'or per guanyar després de la corrupció i les retallades del PP, doncs tampoc. Encara que hauria pogut ser pitjor, és clar. Per als que pensaven que Podem consumaria la seva remuntada i superaria el PSOE, tampoc va ser així. Encara que s'ha de reconèixer que els seus resultats són espectaculars tenint en compte que és un partit que fa quatre dies ni existia. I per als que pensaven que Ciutadans substituiria Rajoy, doncs res de res. Encara que també es pot admetre que els seus resultats són més que dignes considerant que ha sigut un altre debutant en unes eleccions generals. Per tant, resulta que no ha passat res del que aquests quatre primers classificats pretenien obtenir. Amb l'aparició dels emergents, Podem i Ciutadans, ara hem de seguir reflexionant. ¿Com s'encaixa tot això perquè hi hagi un Govern? Doncs la cosa pinta difícil. Que ens ho preguntin als catalans, que tenim experiència en aquest tipus de galimaties. A veure si al final resultarà que és tan ingovernable Catalunya com Espanya. ¿Que potser és que ens assemblem?
Tothom diu que ha arribat l'hora dels pactes. ¿De quins pactes parlem? ¿El PP pactarà amb el PSOE després de dir-se a la cara indecent (Sánchez a Rajoy) i roí (Rajoy a Sánchez)? En lloc de «a casa teva o a la meva», això és «a la teva cara o a la meva». Tampoc sembla viable que el PSOE pacti amb Podem. ¿O és que Sánchez acceptarà el referèndum que reclamava Iglesias per a Catalunya? No ho crec. I si a mi em surten bé els comptes, jo no veig que puguin fer-se més pactes a dos, amb dos partits, em refereixo. La resta d'acords -a tres, a quatre o més- també serien contra natura. O sigui, en contra de les promeses electorals. Bé, sempre queda la possibilitat que els partits s'abaixin els pantalons (no seria la primera vegada que veiem les seves vergonyes). O que es convoquin noves eleccions. O fins i tot que visquem sense Govern. A Bèlgica va passar durant més de 500 dies, i el millor de tot és que ¡va baixar l'atur! Això m'agrada. Seguiré reflexionant.
COMENTARI: El tema de l'article és fer un comentari sobre les eleccions generals. Primer, parla sobre els resultats que s'esperaven i els resultats que realment s'han obtingut i ha demostrat que molt no són els esperats. Després, parla sobre que potser Espanya i Catalunya no són tan diferents ja que cap dels dos te governant encara. I, finalment, parla sobre els diferents pactes que s'haurien de fer per a que tant Espanya com Catalunya puguin tenir un governant.
ARTICLE 1 COMENTAT: CATALÀ 2n BATCHILLERAT
ARTICLE 1: A uns cent metres de qualsevol hospital s'aixeca una espècie d'estàtua a l'estil de Roy Lichtenstein en què diu que a partir d'aquell lloc ja no es pot fumar. Es tracta d'un tòtem al costat del qual se solen trobar els ciutadans avorrits. Ells no són pacients, però comencen a impacientar-se. Fa temps que van a aquest establiment que encara és públic però que acaba a poc a poc amb el seu públic. Al voltant de l'escultura d'un cigarret enorme coincideixen totes les converses del dia. Diu la cançó que el fum cega els teus ulls, però en realitat el fum provoca estranyes i fecundes converses.
Ahir, al costat de la petita foguera del tabac proscrit, tres homes i una dona parlaven sobre el temps d'espera que els corresponia als seus parents per arribar al paradís terrenal d'un llit. Es queixaven de les demores, però també dels silencis que els tenallaven. Un d'ells, potser el més alarmista, es despatxava entre la fumera per l'aparició a la televisió d'un personatge que alertava la ciutadania que les drogues, el tabac i també l'alcohol eren molt dolents. «Jo ja sé que el vi conté alcohol, però no cal que ens facin creure que una ampolla de vi equival a tres o quatre cubates». A prop de la ciutat, a les vinyes verdes del Penedès, també solen queixar-se d'aquesta identificació malèvola entre la bondat del vi i la perversió viciosa de l'alcohol. En això tots els fumadors es posen ràpidament d'acord.
Arriba un cinquè personatge. Parla d'un familiar que fa dues hores que està esperant que algú l'atengui. S'uneix a la conversa i afegeix una mica de llenya al foc. «He vist per la televisió que a Catalunya una de cada dues persones pateix sobrepès». L'home es toca la panxa com afirmant que el sobrepès es té però no es pateix. El cor dels fumadors aixequen la veu, no en va estan molt lluny de l'entrada de l'hospital i ho poden fer. «Estic fart que em diguin el que hem de fer i el que no hem de fer», exclama un rebel amb causa. «Ho diuen pel nostre propi bé», afegeix la dona mentre encén el seu segon cigarret. Un antic afiliat al Partit Popular recorda la figura d'Aznar en el moment de preguntar-se: «A veure, ¿qui s'atreveix a dir les copes que he de beure i les que no?». Estem en plena eufòria salutífera i les autoritats s'entesten a dir si s'ha de menjar sa, com si algú fos un gurmet del que és insà. I insisteixen en la necessitat de fer una dieta oficial que ens salvi de les pèrfides dietes espontànies. Finalment, el nouvingut, fart de tantes hores o potser dies d'espera diu: «¿Com s'atreveixen a aconsellar- nos una vida saludable si ells mateixos es dediquen insistentment a tancar plantes hospitalàries i a deixar-nos sense possibilitat de llit?». Sense cap mena de dubte els consells d'avui semblen una contradicció amb l'acció de govern. De la mateixa manera que els recaptadors d'impostos com Montoro consideren que és perfectament lícit guardar els estalvis en una sicav estrangera per estalviar-se la tributació de les seves pensions.
Així és la vida del pacient impacient. Se'ls commina a la responsabilitat mentre assisteixen a la irresponsabilitat dels seus dirigents als quals ells mateixos han votat. Serem grassos, però almenys no haurem de demanar permís per ser-ho.
COMENTARI: l'article tracta sobre les coses males que té el tabac.
Primer ens fa una introducció i ens diu que en els hospitals no es pot fumar, pero que la gent s'acumula a la porta dels hospitals mentre fumen per parlar sobre les coses de la vida. Els temes dels que parlen són també relacionats amb el tabac i l'alcohol. Aixó fa pensar que la nostra vida gira entorn a les drogues ja que, mentre fumen, només son capaços de parlar sobre tabac.
Ahir, al costat de la petita foguera del tabac proscrit, tres homes i una dona parlaven sobre el temps d'espera que els corresponia als seus parents per arribar al paradís terrenal d'un llit. Es queixaven de les demores, però també dels silencis que els tenallaven. Un d'ells, potser el més alarmista, es despatxava entre la fumera per l'aparició a la televisió d'un personatge que alertava la ciutadania que les drogues, el tabac i també l'alcohol eren molt dolents. «Jo ja sé que el vi conté alcohol, però no cal que ens facin creure que una ampolla de vi equival a tres o quatre cubates». A prop de la ciutat, a les vinyes verdes del Penedès, també solen queixar-se d'aquesta identificació malèvola entre la bondat del vi i la perversió viciosa de l'alcohol. En això tots els fumadors es posen ràpidament d'acord.
Arriba un cinquè personatge. Parla d'un familiar que fa dues hores que està esperant que algú l'atengui. S'uneix a la conversa i afegeix una mica de llenya al foc. «He vist per la televisió que a Catalunya una de cada dues persones pateix sobrepès». L'home es toca la panxa com afirmant que el sobrepès es té però no es pateix. El cor dels fumadors aixequen la veu, no en va estan molt lluny de l'entrada de l'hospital i ho poden fer. «Estic fart que em diguin el que hem de fer i el que no hem de fer», exclama un rebel amb causa. «Ho diuen pel nostre propi bé», afegeix la dona mentre encén el seu segon cigarret. Un antic afiliat al Partit Popular recorda la figura d'Aznar en el moment de preguntar-se: «A veure, ¿qui s'atreveix a dir les copes que he de beure i les que no?». Estem en plena eufòria salutífera i les autoritats s'entesten a dir si s'ha de menjar sa, com si algú fos un gurmet del que és insà. I insisteixen en la necessitat de fer una dieta oficial que ens salvi de les pèrfides dietes espontànies. Finalment, el nouvingut, fart de tantes hores o potser dies d'espera diu: «¿Com s'atreveixen a aconsellar- nos una vida saludable si ells mateixos es dediquen insistentment a tancar plantes hospitalàries i a deixar-nos sense possibilitat de llit?». Sense cap mena de dubte els consells d'avui semblen una contradicció amb l'acció de govern. De la mateixa manera que els recaptadors d'impostos com Montoro consideren que és perfectament lícit guardar els estalvis en una sicav estrangera per estalviar-se la tributació de les seves pensions.
Així és la vida del pacient impacient. Se'ls commina a la responsabilitat mentre assisteixen a la irresponsabilitat dels seus dirigents als quals ells mateixos han votat. Serem grassos, però almenys no haurem de demanar permís per ser-ho.
COMENTARI: l'article tracta sobre les coses males que té el tabac.
Primer ens fa una introducció i ens diu que en els hospitals no es pot fumar, pero que la gent s'acumula a la porta dels hospitals mentre fumen per parlar sobre les coses de la vida. Els temes dels que parlen són també relacionats amb el tabac i l'alcohol. Aixó fa pensar que la nostra vida gira entorn a les drogues ja que, mentre fumen, només son capaços de parlar sobre tabac.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)